BILLY ELLIOT

La història es situa en un poblet miner al Nord-est d'Anglaterra, en el contat de Durham. Corre un convuls any 1984, marcat sobretot per una llarga i dura vaga en el sector miner. Mentre els majors es posicionen entre la resistència a la classe dirigent (els huelguistes) o el treball per a continuar subsistint (els esquirols), els menuts, passen les seues hores entre l'escola, i el que ara cridaríem 'extraescolars', per a les xiquetes, les classes de ballet i per als xiquets, les classes de boxa.
Billy, és el menut d'una humil família minera. El seu pare Jackie i el seu germà Tony, treballen en la mina del poble, formant part dels piquets huelguistes. En la casa dels Elliot, també viu l'àvia, marcada per una malaltia degenerativa, que a poc a poc, va degradant la seua condició. Billy Eliot és un xiquet que lluita contra els estereotips i els prejudicis d'una comunitat patriarcal, pobra i de ment tancada . Una vegada per setmana va al gimnàs a practicar boxa, el que és més un mandat patern que una afició. La seua vida tindrà un gir inesperat quan decideix unir-se al grup de xiquetes que practiquen ballet. Com era d'esperar-se, ha de superar els seus propis prejudicis i els de la gent del barri. L'única persona que dóna suport la seua decisió és Mrs. Wilkinson, la professora de dansa, qui veu en Billy condiciones para ser acceptat en l'escola del Royal Ballet.
El descobrir el seu interès pel ball i els seus desitjos de ser ballarí duu a Billy a posar-se en contra de la seua família i els veïns, i també, al principi, de si mateix. El seu entorn espera d'ell que boxege en el temps lliure i que, quan siga major, siga miner com el seu germà i el seu pare, però ell no encaixa en aquests patrons. En l'escena on Billy balla, per primera vegada, enfront del seu pare, es planta amb fermesa i amb mirada alçada, el pare desconcertat s'adóna que el seu fill persegueix un desig propi que gens té a veure amb les pautes establides para i per un gènere -el masculí- i para i per una classe social -la classe treballadora.- Billy, a mesura que va autoafirmantse, a través de la seua dansa i les seues ganes, destrueix tots aqueixos esquemes preestablerts socialment, a pesar de les resistències. En aqueix procés, el pare representa la síntesi de normes socials i veu la seua autoritat minada i a ell mateix immers en un context social que soscava diàriament els seus valors i la seua autoestima. Aquesta pel·lícula aborda per tant, dos temes principals, d'una banda, la crisi minera del nord d'Anglaterra de 1984, que va dur a la població a una important vaga , amb totes les seues conseqüències. Per l'altre costat, mostra el desig d'un @noi de trencar la tradició "masculina" de dedicar-se a la boxa, preferint la dansa clàssica, una mica que xoca brutalment amb la idiosincràsia familiar.
En aquesta pel·lícula s'ensenya a "ser home" i com socialment s'associen activitats, valors i formes de viure en funció del gènere. Ens fa reflexionar sobre el fet que quan una persona trenca amb el que esperen d'ella com home o dona es posa en qüestió la seua orientació sexual. Ens ajuda a identificar les dificultats i els mecanismes d'afirmació personal i d'autoestima per a avançar cap als propis desitjos. Es veu clarament la imposició del pare sobre Billy i els seus desitjos, ha de ser el que marquen els cànons de la societat on viuen, encara que d'altra banda l'actitud del pare cap al seu fill no és més que un reflex del que li ocorre a ell mateix en la mina i amb la vaga, que es veu supeditat a fer el que li diuen els de dalt per a poder sobreviure, no té opció. És important tenir en compte que Billy no conta amb la presència de la seua mare i que ha hagut de convertir-se en adult molt abans que qualsevol altre xiquet; en la Sra Wilkinson té un suport molt gran com ballarí però també com xiquet necessitat d'autoestima. Així veem l'important que és que el nucli familiar estiga el més unit possible i que els pares sàpien com tractar als fills: amb afecte, afecte i respecte. Quan Billy balla en classe, podem observar que la dansa clàssica, implica el treball del comandament directe, perquè cal saber manejar molt bé el cos i conèixer-se per dins i per fora, la dansa implica molta disciplina. Ara bé, la seua professora també li deixa llibertat per a crear, per a improvisar, per a trobar nous camins, perquè té alguna cosa dins que ha de deixar que fluïsca cap a fora en forma de moviment. En aquesta pel·lícula no podem adonar que els pares també aprenen dels fills.
Si fem una comparança entre la societat de 1984 i la d'ara, podem veure que en qüestió de prejudicis enfront de l'homosexualitat no ha canviat molt, la majoria de gent opina que si ets xic i vols ser ballarí és que ets homosexual. És una llàstima, com professora de dansa, tinc en la meua classe a diversos alumnes ( minoria) que són xics i cap d'ells és homosexual; els meus professors de dansa, han estat, la majoria homes i cap d'ells ho era; per tant estem caent en una mitificació, una associació forçada a ballarí= gay. En la pel·lícula també podem veure que no és el col·legi el qual ofereix les activitats extraescolars sinó el poliesportiu del poble i que només existeixen dos tipus d'activitats, una de molt homenots, la boxa i altra de molt de xiquetes, el ballet; actualment açò segueix sent així, els xics a la lluita i al futbol, les xiquetes al ball i a la gimnàstica rítmica, però el mateix ocorre amb els joguets, eres xiqueta, canells i cuinetes, eres xiquet, balons i construccions.
Sens dubte, una bona pel·lícula per a veure en qualsevol moment . Un estupend argument que ens convida a lluitar pels nostres desitjos i la nostra felicitat. La pel·lícula és una lluita constant del protagonista contra els típics tòpics. La pel·lícula se centra en la lluita d'un xiquet pels seus ideals i en la seua gran força de voluntat, la qual cosa em sembla extraordinari doncs amb ella et demostra que ?voler és poder? i ?ningú et regala gens?, però si lluites pel que creus, segurament ho aconseguiràs. En ella veus com un xiquet tímid, de cop i volta, comença a moure els seus peus i canvia totalment. Crec que és una pel·lícula, sense grans pretensions, però que al cap i a l'últim compleix el seu objectiu i que en línees generals està bé duta, interpretada i dirigida Aquesta és una pel·lícula que recomane a qualsevol persona... Sobretot als pares, perquè no tanquen tant els ulls davant el que els seus fills volen... que tinguen paciència. La pel·lícula s'emmarca en la tradició britànica de barrejar humor i realisme social, encara que té molta més càrrega dramàtica que per exemple Full Monty, i a mi per descomptat em va deixar molt més petjada. És una de les pel·lícules més emotives que he vist, més d'una vegada estàs a punt de soltar la llagrimeta, però al mateix temps és divertida, no és el típic drama a la recerca de la llàgrima fàcil, ni és sentimentaloide ni cau en nyonyeríes, deixa espai per a l'humor, i s'entremesclen els moments de desolació i alegria. Els personatges són creïbles i tots tenen la seua part bona i dolenta sense caure en els típics maniqueismes. A més es tracta amb intel·ligència el tema de la relació homosexualitat-ballet. Per altra banda els actors són insuperables i és difícil pensar en algú que ho haguera fet millor.