Creació literària?

Un blog és també un lloc on podem donar llibertat a la nostra imaginació i aquest relat és una mostra de la meua; el més probable és que no agrade, però jo no pensé en açó, a soles tinc la necessitat de contar coses:
“ Humans, sou una raça ignorant, és absurd que creieu que vostra espècie domina la terra.Heu de saber que no esteu a soles; hi ha mons invisibles que existeixen paral·lelament al nostre, com el món dels Mokay, una raça de dimonis, que són mitat humans, mitat bèsties.
Ací comença la història de la desaparició del nostre món, del món invencible, peró que és dominat per la seua injustícia, on tothom utilitza una màscara, una carota neutra, inexpressiva, un lloc diferent on ja no saps o no vols assabentar qui ets, perque res no importa, cada persona és distinta. La mirada parla, és l´única comunicació, el cos, no hi ha paraula, els mokay la tenen presa i ara som els seus presoners; tot sentiment es trova amagat en aquesta màscara, en una expressió inert, morta, on tot és soletat, viure sense res.
Va ocòrrer fa ja temps, a l´any 2250, quan tota la tecnologia estava inventada, quan la comoditat invadia el nostre entorn; aleshores arribaren ells i tornàrem de nou a la vida natural, a ésser esclaus, a no mostrar res.
Ens vam fer un ritual, el ritual de la màscara neutra, ens obligàrem a tots a ficarnos·la i ens vam quedar sense parla, sense expressió, era com una dansa infernal de la que ningú no podía eixir.
Però ens donava el mateix, perque a soles estava present el món particular, gens divertit, no hi havia amor, ni pau, ni guerra, tot era, simplement.
Un día, per accident, algú va caure i trencà la seua màscara, aleshores es va adonar del que havia succeït, de que els dimonis havien utilitzat tota la nostra energía mental per construir una colònia al nostre món i que ho havien aconseguit, es van apropiar de tot el que teníem, necesitàvem un heroi!
K2, tenía que fer alguna cosa per salvar la humanitat, però estava a soles, sense ningú i no podía fer front als milers de Mokays que s´havíen reproduït utilitzant la fertilitat de les nostres dones; tenía que trovar un plà, una manera de trencar les màscares de tots els seus germans i, així poder combatre contra aquestos dimonis que ja s´havien encarregat de desfer tota la bellesa del planeta verd i havien transformat el día en nit perque no soportàven la llum, tot era oscur, amb una xicoteta claror de l´amanèixer, on el sol tractava d´eixir però no li estava permitit.
Per primera vegada en molt de temps, al llarg dels díes, de les setmanes, l´únic humà sense màscara tornà a pensar i arribà a la conclusió del que tenia que fer: molta llum per a que els Mokay es desintegraren i no tornaren mai més. Ho intentà tot i el temps transcorria, passà un any, tornà a intentarho i va passar un altre, el nostre heroi no aconseguía res, la seua vida es consumía perque no trobava menjar i no hi havia més persones al seu voltant; prompte s´acabà la seua esperança i, quan la mort ja era present al seu cos, la llum, la darrera llum dels seus ulls, fou divisada per una màscara neutra que aconseguí desfer-se d´aquesta i anar al costat de K2.
Sumits a la més mísera situació, decidiren marxar a un altre món que encara no haguera estat envaït pels Mokay, tribu que va acabar destruint el nostre món, lluitant amb tot sentiment i tota llum.
K2 i la seua parella es varen reproduir i començà la nova humanitat, la del futur, on el tribunal de la historia havia segut el temps, on la creació dels Mokay havia segut nostra, perque aquests representaven la injustícia, la frialdat, la falta d´amor total, on s´havien perdut tots els valors, els Mokay erem nosaltres mateixos però amb una màscara ficada per sempre al nostre rostre i també al nostre cor.

QUANTUM OF SOLACE

Quantum of Solace

Portava molt de temps sense anar al cinema. La Cartelera no m´oferia pel·lícules que em cridaren tant l´atenció com per gastar-me els diners de l´entrada en aquesta crisis a nivell mundial.
Ahir, la meua parella em va deixar caure que si anàvem a veure Quantum of Solace; si, ja sé el que penseu, que vaja uns cinèfils, que que típic, una de James Bond, però, perquè vaig a mentir-vos, a mi la peli em va agradar, ja no sols per la temática, que després analitzaré un poquet, si no perque raonant amb lógica, jo vaig al cine a entretenir-me, a oblidar un poc l ´estrés quotidià de la setmana i a pasar-ho bé. No, no sóc d´anar a la filmoteca i no, tampoc busque sensacions multiexperiencials, ni arguments estranys, ni històries que no entén més que el director, busque l´oci d´anar al cine com una activitat més del meu temps lliure ( del que tinc molt poc, per cert) i, pense que aquesta és una opinió molt respectable.
Al que anem, la pel· lícula, parteix de la premisa que aquest actor no és massa expressiu i que els altres que han fet de James Bond, com ara Pierce Brosnan, l´han donat al personatge un humor anglés més agradable que aquest, que pareix un armari amb ulls blaus i molta mala llet.
És la peli més bèstia que he vist de la saga, molta violència i la búsqueda de vengança personal.
Com totes les històries de James, viatja per tot el mòn però es desenvolupa a cavall de Londres , Siena i Colombia, hi ha els roïns, la xica, els bons i una causa per tenir llicencia per matar. És a dir, que el fil argumentatiu no té res d´innovador i que ja coneixes el final, que mai és un verdader final, perque sempre dona peu a fer una altra "peli".
Però la història, que em fa pensar i molt,tracta de com tots els èssers que vivim al planeta Terra estem mediatitzats i dominats per órgans superiors que fan amb nosaltres, amb la societat, el que volen.
Si aprofundixes et dones compte que potser, moltes de les catàstrofes que es produeixen són o han estat provocades per l´home. Tenim molta força com a potència i, moltes voltes, utilitzem el que ens dona el medi contra la humanitat i la vida en si mateixa.
El roí de la pel·lícula, és un geni capaç de crear embassaments d´aigua amagats enmig del desert i deixar sense la matèria prima més important a mig món, obligant a polítics i grans homes de negocis a comprar-la a un preu molt més car. És impressionant com obliguen a gent inocent a morir deshidratada per tal d´aconseguir el poder a nivell mundial.
Altra de les temàtiques amagades que tracta aquest film és la del poder, amb poder tot és possible, tot està bé: el maltracte físic i psicològic, assasinar, violar… si tens poder ningú et diu res, així, et dones compte de lo bé repartit que està el nostre meravellós món.
He llegit les crítiques al voltant de la pel·lícula i tots la fiquen com mediocre i típica, per aixó vaig anar a vore-la, generalment, les pel·lícules que més critiquen i que més per terra fiquen, son les que més m´agraden; vol dir aixó que sóc simple. Vulgar? No, jo pense que tinc criteris diferents i que per açó existeixen tants tipus de històries, perque som molts tipus de persones les que anem al cinema no?
Què opineu de la pel·lícula?

DE VISITA AL TEATRE.

Ahir vaig anar al teatre. Feia molt de temps que no hi anava i la veritat és que he recordat que és una experiència molt enriquidora.

Vaig veure " Els amors de Bastià i Bastiana" a l´Escalante.

És un teatre que sempre m´ha donat bones vibracions, bé per ser xicotet, bé perque les obres que fan són dedicades al públic infantil, o bé perque tal volta, a un racó oblidat de la meua adolescència, m´hauria agradat formar part de l´equip d´actors d´una de les seues obres, quan encara pensava que a soles per estudiar Art Dramàtic anava a triumfar, què inocent!

M´estic anant un poc per les rames... el cas és que ahir vaig anar al teatre i vaig veure l´obra de Mozart,ah! què no sabeu que és de Mozart? Doncs, ja ho sabeu.

És una obra curta, també podríem dir, una xicoteta ópera per a xiquets, té una durada de 50 minuts i no és gens complexa.

L´argument és el següent: Mozart, un xiquet de 12 anys té que compondre la seua segona ópera i no sap per on començar, fins que es fica a sommiar i crea als personatges de Bastià i Bastiana, dos enamorats que estan barallats perque ell, no li fa cas i no para d´anarse´n amb una cortesana; Bastiana està molt trista però, aleshores, apareix un mag que li diu el que té que fer per recuperar l´amor del seu home...com acaba? teniu que anar a vore-la!

Al llarg de la història hi participen altres personatges com el pare de Mozart, els músics que toquen el contrabaix, els violins, la tromba, el fagot... I tot es conta amb música i cantant.

És una introducció per als xiquets al món operístic, d´una manera divertida i eloqüent.

La il·luminació és molt bona, així com la decoració de l´escenari, un jardí utòpic on té lloc tota l´acció.

Té imatges molt boniques, com ara Mozart somiant damunt d´un cavall en els núvols, o jugant amb un paraigües...

En definitiva, he de dir que és una obra pensada per xiquets, i com adults, hem de tractar de tornar a convertir-nos en menuts per entrendre i pensar com ells. No obstant, no és una de les obres més boniques que he vist a aquest teatre, no tornaria una altra vegada com em va passar am el miracle d´Ana Sullivan, una obra que a soles per els seus valors, ja val la pena.

Anar al teatre és una opció ben interessant per la vesprada de diumenge quan et sents tan apàtic perque comença una nova setmana d´estudis i treball que no tens ganes de res que no siga perdre el temps.

La sala Escalante ofereix un abanic de possibilitats ben ample: Els amors de Bastià i Bastiana, Aladí, Nadal a l´Escalante, cicle de teatre d´autors i una exposició: "teatre musical, de Mozart fins High School Musical" i a més el seu preu és reduït, les entrades són a 4 euros, menys que anar al cine!

Definitivament vaig a tornar a la meua vida anterior, vulc empapar-me de cultura, veure més teatre, he tornat a descobrir que em fa sentir molt bé, conectada al món exterior, però no tinc ganes de veure teatre alternatiu, preferisc el tradicional, no les innovacions i coses rares que fan a sales com L´Altre Espai, que no tinc res en contra però no van a joc amb el meu gust literari.

Tornant a les opcions d´aprofitar les vesprades de diumenge, puc dir, que degut a l´ubicació del teatre, també pots gaudir de passejar pel centre històric de València, que a hores d´ara està ben bonic i es respira molta pau, damunt, com que comença a fer fred, hi ha moltes cafeteries on prendre un calentet i completar la vesprada amb la teua parella o els amics, de veres que ho recomane. No és millor opció aquesta que restar la resta de la vesprada tirat al sofà fent zapping?

Què opineu?Fem per culturitzar-nos una mica? Anem al teatre?

Aquesta es la meua primera entrada al blog. Estic ben contenta perquè després de dues setmanes d´intents fallits, he aconseguit fer-ho. Açò demostra que no sòc massa habilidosa en la informàtica, però, tot té la seua explicació i, és el fet d´ésser autodidacta.
Sóc una xica de 28 anys que ha anant descobrint el meravellós món de l´ordinador amb paciència i una canya, equivocant-me, desesperant-me, sense entrendre res... i ningú, ningú ha segut capaç d´ensenyar-me, ni mestres, ni amics, ni companys, ni la familia tú! Mai no hi ha temps, sempre estàn ocupats, però veus ací la ironía, ocupats davant de l´ordinador!

Jo, ben cabuda, quan de sobte, aconseguix un ordinador lliure, o un moment en la meua casa, em fique davant d´ell i començe a investigar... La veritat és que mitjançant l ´aprenentatge per descobriment, he assolit molt bé alguns coneiximents. Açò em fa plantejar-me moltes coses al voltant de l´ensenyança: realment, estem formant bé al xiquets i als adolescents, ó l´únic que fem és donar-lis informació i més informació i ells no són més que " xupópters" en aquesta societat que ens envolta?Per què donem per suposat que tots saben de tot? i si tenen problemes?En el meu cas, es dona per suposat que jo controle Internet però i si jo no tinc ordinador a casa? I si sempre que vulc utilizar-lo a la Universitat estàn tots ocupats?

I també em planteje altres preguntes com, quin tipus de metodología utilitzen els mestres per tal d´ensenyar els seus alumnes?està bé que els alumnes tinguen que investigar però, tenen que donar unes pautes no?
És curiós com quan arribes a la Universitat, tots els professors donen per fet que tots sabem navegar per internet, tot el tenim que fer digitalitzat, però, i què collons fem ( i perdò per l´expressió) els que no hem crescut amb un ordinador a la butxaca? No és just ficar-nos a tots en el mateix sac. Així que tinc que aprendre a " correprisa" i tractar d´arribar al nivell exigit no?
Doncs, és el que estic fent en aquest mes i mig que portem de classe, tractar d´entendre el funcionament i, a més, entregar tot el treball a temps, no està mal la vida de l´estudiant! després les noticies diuen que patim estrés...