"A" de Nacho Cano.

El divendres vaig anar a Madrid per participar amb els meus alumnes a un concurs de dansa i ja que anàvem, vam collir entrades per veure el nou musical de Nacho Cano titulat " A".

Jo, sóc una absoluta seguidora de tots els musicals, de fet, he participat en alguns i no puc descriure amb paraules tot el que sent quan m´involucre dins de la història, dels personatges, de la música, sóc reialment feliç d´una forma plena, total.

Si heu anat a veure "Avui no em puc alçar", aneu a quedar-vos un poquet xafats perquè no té res en comú més que l´estil musical; si la priemra triumfà per tots els costats: per la història, pels personatges, per la música, per la intensitat; aquesta no arriba ni de lluny a fer-li ombra.

És una história massa mística i difícil d´entendre, ara, els efectes, la llum, els músics, els ballarins, els actors, els trapecistes, tot el conjunt és molt bonic i hi ha moments molt tendres que et fan plorar i tot i moments molt espectaculars on no pots deixar d´aplaudir.

Al final de l´espectacle va eixir l´autor, Naxo Cano i ens va tocar un poc de totes les cançons de Mecano i aleshores si que va alçar a tot el teatre, quina festa es va muntar, no vàrem eixir del recinte fins les dos i mitja del matí i havíem entrat a les deu i mitja.

Com a persona que ha anat a veure molts musicals, he de dir que no és el millor que he vist, però tampoc el pitjor, encara recorde el musical de "Siete novias para siete hermanos" que van fer a l´Olympia i em dona vergonya de lo malament que hi estava fet tot, damunt, recorde que a una persona del públic li donà un infart i van tenir que parar l´obra, anant cap avall degut a la desconcentració dels actors... quina feina!

He vist " El hombre de la Mancha" , "Rent", "La bella y la bèstia", " Cats", " Els Miserables" ,"We will rock you", "hoy no me puedo levantar", " Siete novias para siete hermanos", " A", " Cabaret". "Grease" i encara em falten molts per anar a sommiar, tinc molta sort perquè per Falles viatje a Londres per veure " El Rey León" i no deixe de pensar que tal volta, alguna vegada puga anar a Broodway i veure algú, qui sap?

A soles puc dir que és un tipus d´espectacle que recomane perquè és molt complet, teatre, dansa, música en directe, emoció; pense que a València hauria de tindre més importància perquè és molta més gent de la que pareix la que viatja a Madrid o Barcelona per veure una obra d´aquestes característiques... a lo millor podem aconseguir-lo...si fem un poquet de força... de moment ja hem aconseguit qie vonga al Principal el musical de " Hoy no me puedo levantar", però per a quan un musical fet en València que tinga tanta repercussió mediàtica? està clar que no podem fer qualsevol musical, no podem fer "Benvingut Mr Marshall" com a musical perquè no va a triomfar gens ni mica, hem de fer coses que criden l´atenció, que la gent demane, al cap i a la fi, el teatre és un espectacle que és per al públic, està construït per a ell i a ell li deu la seua ànima.

ALADÍ AL TEATRE

Una vegada més, he anat al teatre a veure una obra infantil anomenada Aladí, a que esteu pensant en el geni de la llàntia blau de la pel·lícula de Disney? Heu de saber que Aladí és un conte que prové del llibre de les mil i una nits, és a dir que la creadora no és la factoria que sempre està a la nostra ment quan es tracta dels films dirigits a públic infantil.
Aladí és un poeta al qui li agrada molt somniar i soles vol aconseguir la felicitat i com és un personatge ple d´humiltat i bondat, al final aconsegueix tot el que es proposa amb un poquet d´ajuda del geni de la llàntia.
El que és pretén amb les obres de teatre infantils és destacar els valors artístics i la comunicació ètica entre el text, actors i espectadors.
Aladí consta de set escenes i un epíleg i té una durada d´una hora aproximadament, hem de pensar que és una obra per xiquets i que mantenir la seua atenció és ven difícil perquè de seguida es distrauen.
La primera escena és la presentació dels personatges al mercat de Bagdad, on hi ha les mercaderes, la germana d´Aladí, el bruixot, el Visir, el guardià, l´acompanyant de la Princesa i la Princesa, es produeix l´enamorament d´Aladí.
La segona escena és a l´habitació de la Princesa i té lloc la discussió del Visir amb ella; el vol casar-se amb ella per obtindre el poder i ella no el vol vore-lo ni en pintura perquè no tan sols el vol una mica.
La tercera escena és dona a la cova de les meravelles, el bruixot ha convençut Aladí perquè vaja a la cova , done respostes a les qüestions fetes per la mateixa i li done la llàntia màgica, però el verdader amo de la llàntia és Aladí, que la refrega i aleshores, surt el geni que farà tot el que ell li demane menys donar-li la felicitat.
La quarta escena és a la sala del Tron, Aladí es fa passar per un gran príncep que arriba de l´Índia per demanar la mà de la princesa, el Visir no dona crèdit al que passa i vol que el guardià es desfasa d´Alí i tots els que l´acompanyen.
A la quinta escena ens trobem a la botiga d´Alí, on es produeix la trobada amorosa d´Aladí i la Princesa i escapen tots cap a casa d´Aladí mitjançant la llàntia i al geni.
La sexta escena és l´enfrontament entre Aladí, El Visir, el bruixot i el geni, on Aladí acaba per tornar a tindre la llàntia i decideix no fer- lis res i deixar anar per sempre el Visir i el bruixot, no té que demanar res al geni perquè al costat de la princesa ha trobat la felicitat i és tot el que necessita.
Bé, en definitiva, una obra curta, clara i senzilla perquè els xiquets entenen i puguen treballar detalls com la poesia, valors com l´amor i la bondat, no fer distincions socials entre rics i pobres..., perquè al cap i a la fi, tots som éssers humans i tots necessitem una miqueta d´afecte a les nostres vides, no per tindre més, anem a obtindre més felicitat, de vegades trobes la felicitat on mai t´hauries proposat ni tan se vol buscar, al teu costat.
Aprofite per dir que hem de fer per anar més al teatre perquè arribes a viure experiències meravelloses, ahir, a la sala plena de xiquets i xiquetes, havia un xiquet am síndrome de Down sentat a la primera fila, com va disfrutar! Al final de l´obra, no volia més que abraçar als protagonistes i ser com Aladí, em va emocionar com, amb coses tan senzilles com aquesta, el cor se m´obri de par en par a milions de sensacions, vaig ser feliç en aquest moment i vaig corroborar que vull ser mestra perquè, segur que trobe tants moments com eixe a la classe i fora també.

LLIBRE DE MERAVELLES. Vicent Andrés Estellés

Parlem primer una mica sobre l'autor. Vicent Andrés Estellés va nàixer a Burjassot, al 1924. A la seva joventut, va treballar al negoci familiar, el forn ; més tard va treballar a l'orfebreria. Gràcies a una beca va poder estudiar a l'escola oficial de periodisme i tot seguit es va dedicar a la crítica literària y cinematogràfica.
Era un jove periodista amb vocació de poeta que escrivia versos i versos, infatigable, i alguna vegada els publicava: Ciutat a cau d'orella, editat a València el 1953, fou el primer dels quatre poemaris que van veure la llum durant les dècades dels anys cinquanta i dels seixanta.
Li va donar a conèixer un entorn hostil entre les autoritats de la Postguerra. Moltes de les seves obres no pogueren ser publicades fins la mort del general Franco.
De la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 − València, 1993) inicia la seva producció poètica a la postguerra. Ho fa des de la perifèria literària que era la València d'aleshores i al voltant dels cenacles on s'aplegaven Xavier Casp, Joan Fuster i altres membres de l'incipient catalanisme valencià de la represa.
Durant la seva vida va publicar més d'un centenar de llibres.
Estellés va morir a València al 1993.
Les seves obres estan caracteritzades per una sèrie de trets que el fan tan particular, diferent de la resta d'autors:
Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, tot presentant−se com a intèrpret dels mots de la tribu i de les reivindicacions del seu poble. S'identifica com a un més, que pertany a la col·lectivitat, i no es considera a un graó mes amunt de la resta pel fet de ser poeta (com feien els poetes anteriors, d'altres èpoques).
Es tracta d'una literatura realista, que s'aproxima molt a la realitat ja que es centra en fets cassolans. Per a aconseguir−ho, utilitza un llenguatge col·loquial, que en ocasions resulta fora de lloc (quan parla de l'orina, o de l'entrecuixa, etc), i a vegades utilitza comparacions i metàfores relacionades amb el món del forn (el negoci familiar). També per donar als seus poemes un caràcter col·loquial, en alguns dels seus textos els escriu en segona persona.
La seva temàtica es centra en les realitats que l'envolten, com ara l'amor, (tant quan parla d'amors furtius que sovint intuïm vivament pintats per la seva imaginació com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel com la mort mateixa, un amor "per a tota la mort") que esdevé el moll de l'espinada de tota la seva lírica, en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig o fins als sentiments més estrictament espiritualitzats. Una manera insòlita en la poesia catalana anterior i poc freqüent en la posterior.
També apareix la misèria, la fam, la mort, temes que en aquell moment eren els problemes més freqüents.
Problemes que al començament la gent pensava que durarien quatre dies Però no fou així.
Alguns dels seus poemes reflecteixen la pèrdua d'esperança del poble, front als diversos problemes anteriorment nomenats.
Sobretot menciona llocs normals, sense característiques meravelloses i extraordinàries (el racó de l'escala, al costat del riu,), sinó que utilitza els espais reals, propis de la quotidianitat, del dia a dia.
Pel que fa als recursos que sol utilitzar, hem de dir que fa us expressiu de topònims, carregats de simbolisme, tant si es tracta de noms de carrers de València o de partides rurals locals.
I, perquè es diu Llibre de meravelles? Ramon Llul va escriure aquesta ambiciosa novella didàctica durant la primera estada a París, entre l'any 1287 i el 1289. El protagonista, Fèlix, nom amb el qual també es designa correntment l'obra, no és un heroi sense màcula com Blaquerna, que intervé decisivament en l'organització de les coses del món, sinó un pelegrí que observa la realitat descobrint amb dolorosa sorpresa la distància que separa la conducta humana de l'ordre diví de la creació. El terme medieval `meravella' fa referència a aquesta dolorosa sorpresa de Fèlix davant de les variades formes del mal, però també designa l'entusiasme positiu del
viatger quan assoleix aspectes de la veritat per boca de filòsofs i ermitans que dialoguen amablement amb ell.
Es diu que Estellés va voler fer una mena d'homenatge a l'escriptor d'aquesta obra.
Però en aquest cas, al llibre de l'Estellés, no es tracta de meravelles extraordinàries, si no les meravelles d'aquella època, la Postguerra: la fam, la mort, la misèria, Els fets que envolten al poeta i que aquest sent la necessitat d'escriure, com el portaveu d'un poble, alhora que com a individu concret que viu en la seva circumstància personal el drama col·lectiu de la postguerra i d'un país condemnat a la travessia del desert.
La poesia d'Estellés palesa també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seva adjectivació, en les imatges metafòriques o en el filtre culturalista que constitueixen, per exemple, les referències de les Horacianes al món clàssic llatí.
La poesia d'aquest autor posseeix una profunda coherència i genera una crònica amarga i esperançada alhora, el crit que genera una idea de dignitat mai no desistida. Sovint la sap transmetre, a més, amb uns dots de confidencialitat ben notòria. Amb eficàcia comunicativa fora de tot dubte.

Abans d'analitzar el poema de l'Estellés, hem de dir que era un home apassionat i civilment compromès, pou de cultura literària, cronista periodístic del seu món ensems que poeta amb cims d'intensitat lírica entre el conjunt proteic de la seva producció, Vicent Andrés Estellés ha llegat a la cultura catalana un discurs fet amb paraula viva, eficaç per a la difusió popular de la poesia i això és ben cert i útil en l'àmbit valencià d'on procedeix, i també un referent poètic personalíssim, ben perfilat i caracteritzat en el conjunt de la literatura catalana contemporània.

Vicent Andrés Estellés presenta al Llibre de meravelles una visió real entre crua i meravellosa del seu país en una època molt concreta de la vida del poeta: la guerra i la dura postguerra. És un recorregut per la València que el poeta ha conegut, amb noms i llocs coneguts per tothom, per la gent del poble, sobretot, perquè ell, amb la seva poesia, vol arribar a aquest poble, vol arribar a ser poble. Les coses petites de cada dia, tan importants, els racons amagats, els secrets prohibits... València.
Aquesta obra, esta construïda per tres seccions: La secció central parteix d'episodis i anècdotes que transcorren entre els 12 anys (moment en què s'inicia la guerra civil) i la trentena de l'autor (moment del matrimoni i de la responsabilitat d'una família).
Com que l'adolescència i la joventut del poeta transcorren durant la guerra i, sobretot, en la postguerra, aquest és el llibre estellesià de la postguerra per excel·lència.
Forma part dels manuscrits de Burjassot, que reconstrueixen l'ambient de l'època.
En la primera secció del Llibre de meravelles el poeta s'identifica amb els que comparteixen amb ell unes determinades formes de vida. Són els seus i li serveixen d'ancoratge vital. D'aquí parteix per fer el seu propi itinerari vital que, com al Fèlix lul·lià (al llibre de Ramon Llull), inexpert i jove, l'instruirà sobre les "meravelles" del món.
A la darrera secció del llibre, el poeta, casat i responsable d'una família, troba un destí. La seva responsabilitat no s'esgota, però, en la família, sinó que aquesta l'imbrica encara més en la comunitat.
Passem ja a l'anàlisi d´un poema, que es titula Demà serà una cançó. A aquest, Vicent A. Estellés recorda amb pesar i anyorança aquells dies tristos per una banda, ja que eren al període de la Postguerra, però també feliços, per l'amor que gaudia a aquells temps. Cap historiador no ho hauria pogut fer millor o, si més no, amb tanta bellesa.
Recorda aquells dies com els que vertaderament va viure, i afegeix que ara només viu d'aquells records feliços, on feien l'amor a diferents llocs que apareixen al poema: al cinema, a la vore del riu, a la terrassa...
Nomena també, un detall que pareix insignificant, però sembla que tinga doble sentit: la brossa que creixia, adorable, entre les teules. S'interpreta aquesta frase com si l'autor es referira a la situació de l'amor en l'època de la Postguerra. Es a dir, que entre un ambient osbcur, sinistre, i apagat, no hi ha que perdre l'esperança, per què pot nàixer una vida de vida, com l'amor.
S'identifica a ell mateix com un animal. I ho repeteix reiteradament: Animal de records, lent i trist animal.
Observem així la tendència a la doble adjectivació propia de l'Estellés.
A aquest poema, és evident la no utilització del locus amoenus , aquell lloc idealitzat, sinó que utilitza els espais reals, com abans hem explicat, com ara la terrassa on veien junts (ell i ella) com queien les carcasses de la fira.
És un llibre de poemes per llegir-ho amb pau i tranquils, per disfrutar-ho.

SENSE PERDÓ, L´ANTI WESTERN.

Eastwood va ficar el seu nom a la història del cinema si encara no l´havia fet abans. Sense perdó és una reflexió al voltant de la violència i la desmitificació d´uns herois feta d´una manera espectacular, és l´anti-western.
Pel·lícula que conté èpica crepuscular, nostàlgica i pessimista a parts iguals. Un film d´una peça, amb força, ferme com la millor tradició de western clàssic. No existeix una idealització del personatge encara que es dibuixa amb un inevitable romanticisme. El passat que no es pot canviar a un temps inhòspit, la tècnica del pistoler, la cara obscura del mite, les conseqüències de la violència ( que canvia les vides i les marca, com un rebany, per sempre), uns personatges arrossegats pel temps a un lloc que on coneixen ni dominen …. El respecte i coneixement que Eastwood demostra pel western en aquesta pel·lícula em deixen sense sense paraules, i ho dic amb sinceritat , ja que el western mai ha segut un gènere que m´haja agradat massa.
És una pel·lícula a la que continuament els protagonistes dubten, no saben a on van, el camí a seguir, són perduts, no tenen objectius. Els crits, la mala punteria, la renuncia... fan una definició clara de l´espèrit del film: Un personatge que viu una fantasia per augmentar el seu ego, un altre que desitja oblidar qui va ser, ú més que s´arrepenteix del seu passat però la seua fidelitat l´impulsa a tornar a les andades, un altre més que es deixa portar per les llegendes per a oblidar els seus defectes, altre que viu fingint ser just quan és el més cruel.. La descripció dels personatges és increíble, quasi arriba a la perfecció, els diàlegs augmenten la seua personalitat al temps que la història es desenvolupa,els sentiments més íntims dels personatges s´exposen
d´ una forma rotunda i extremadament eficaç.
Ex-assasí, ex-llegenda negra que carga, amb una conciència temps darrere dormida, amb un reguer de sang derramada i amb un aura de mort que necessita deixar darrere.Will Munny Ja fa molt que va abandonar la vida de foragit de pedra i es va convertir a un èsser humà que va aprendre a amar.Però la fama d´un assasí, una vegada excitada, no deixa estar fàcilment la seua pressa. I acaba per tornar quan la necessitat crida la seua porta i se li presenta una oportunitat. Tota persona té la seua part de bondat i de maldat, no tot és blanc o negre, els humans estem compostos de sentiments contradictoris, com és el cas del nostre protagonista.
També hem de donar importància al paper de les prostitutes a aquest western on tenen un protagonisme especial ja que són l´escaló més dèbil a la cadena del far west, i es queden "embobaes" amb l´àngel exterminador, són elles les que provoquen la situació insostenible a tot el film.
Aquesta pel·lícula tracta el tema del masclisme, una vida tradicional on la dona no serveix per res més que donar plaer i fer la feina a casa, a més es posa en tela de judici el maltracte físic cap a qualsevol dona, un tema de molta actualitat per desgràcia a les nostres societats.
El film combina elements de western i drama. Desmitifica l´iconografia tradicional del western: L´ heroi valent i generós, que ajuda als dèbils i lluita contra els roïns, es veu desplaçat per uns protagonistes que aparenten valentia gràcies al alcohol, actuen per codicia e interessos personals, persegueixen la fama amb l´ajuda dels comunicadors que novel·len les seues andanses cròniques destinades a la premsa sensacionalista...
el realitzador reflexiona al voltant de la condició humana: culpa, heroisme, vengança, envelliment, apariències, amistat. Planteja, a més, altres qüestions relacionades amb l´actualitat del moment (brutalitat policial). L´obra transpira tristesa i amargura, sense oblidar un toc d´esperança pel que respecta a la tensió permanent entre el bé i el roí que domina el teatre del món el nostre món.

TRÒPIC DE CÀNCER. Henry Miller.

Aquesta novetla es tracta d´una autobiografía contada d´una manera meravellosament honesta, on es narren les pesabumbres i desventures d´un autor que resideix ( i malviu) a París, amb la segona guerra mundial a la volta de l´esquina. La seua profunda reflexió, lliure de tabúes però plena d´observacions al voltant del ser humà, la converteixen en una obra especialment interessant, en el sentit que explora amb una espontaneïtat abrumadora les noves sensacions a les que s´exposa el seu protagonista, que al fi i al cap es un alter ego del propi Henry Miller. La seua novetla és una mescla de novetla, autobiografía, crítica social, reflexió filosòfica, lliure associació surrealista, i misticisme.
L´ aspecte més excel·lent és que és capaç de relatar, amb sobrietat en quant al llenguatge i pulcra objectivitat, una vida desenfrenada on tot són experiències mai viscudes abans , decepcions posteriors i continus riscs. Arriba a dir al voltant de París: “París és com una prostituta. Des de lluny pareix captivadora, no pots esperar fins tenir-la als braços. I cinc minuts després et sents buit, asquejat de tu mateix. Et sents buit.”
I es que la por al buit, al no res, a que realment no haguera res darrere eixa cortina de sexe, anarquia i literatura, determina indudablement els esdevenirs del protagonista al llarg de la novel·la. El que fa que siga una lectura bastant amena és que Miller no es pensa dues vegades incloure les sensacions e impressions del seu personatge cada colp que ocorreix alguna cosa. Estem davant una obra intimista però ferma al respecte de les conviccions que pretén mostrar. La quantitat de cites genials que ú pot extraure d´aquest llibre és impressionant, reflecteix evidències dels personatges i la seua idiosincràsia.
Aventures sexuals (sense escatimar substantius i adjectius), recorreguts literaris, entropessons alcohòlics, supervivències vitals, pobresa, tristesa, “gorroneria”, nostàlgia, desamor, personatges inefables, personatges previsibles, amor i vi. Tot baix la capa d´una prosa fàcil, neta( encara que parega el contrari per els seus substantius), i una càrrega profunda de sentiment de llibertat i de crítica a un país -el seu EE.UU.- que encara que li propose la vida tranquil·la, l´amor deixat, la seguretat monetària, el canvia, tot això, per un simple bes d´una prostituta de París.
París és una ciutat capaç d´embolicar-te i no deixar-te eixir mai més, i és el que li passa a l´autor i protagonista de Tròpic de Càncer.

PENSANT EN ELS ALTRES

“6O minuts" presenta un documental premiat repetidament per la cura a l´hora d´ explicar l´aprenentatge a una escola japonesa. "Pensant en els altres" és un cant a la vida i a la manera d´aprendre a viure. Rodat durant un any a l´escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d´uns vuit mil habitants, ens ensenya la manera d´aprendre d´uns xiquets i ens fa pensar al voltant de l´esperança i la força. Ens mostra també com reaccionen els xiquets davant l´ambient d´adults que els rodeja i davant els problemes que angustien moltes vegades als pares.Realitzat amb especial cura i afecte, amb una gran força, ens dóna lliçons de la forma de viure que, quan ens fem majors, moltes voltes hem deixat pel camí, oblidant conceptes bàsics, com la felicitat. El reportatge fou gravat al llarg d´un any i es segueix l´activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat del seu treball que tracta de conjugar dues coses: l´ aprenentatge i la diversió, que els xiquets deprenen sense avorrir-se. És un mestre que també s´enfronta a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però mitjançant el reportatge podem comprovar com cada volta tenen més ganes, i com amb molta habilitat fa que els xiquets donen passos endavant a l´aprenentatge de les matèries del curs, però damunt de tot en l´art de viure, en l´ empatia, en ficar-se en el lloc de l´altre. Un treball especialment recomanat per totes les persones vinculades a l´ensenyança.El documental destaca gràcies al valor que ens vol transmetre ú dels protagonistes del mateix, el mestre, amb el seu missatge, ens plena el cor ens dona ànims als futurs mestres per esforçar-nos més al nostre treball i a les nostres relacions: a l´escola hem vingut per ser feliços...
Les activitats d´aprenentatge, per tant, parteixen d´aquesta premissa i els xiquets i xiquetes no sols són escoltats i tenen veu i vot, el mestre els ajuda a descobrir el que senten mitjançant la sinceritat del seu interior i en les diferents circumstàncies del dia a dia, és meravellós com pot haver tant d´enteniment entre mestre i alumnes i entre alumnes i alumnes, s´han creat uns grans vincles d´afecte que ja mai van a oblidar, que han marcat les seues vides per sempre, a partir del que sent cadascú dins de sí mateix, els ensenya a ficar-se en el lloc dels altres...
Els alumnes tenen una llibreta on escriuen, com una espècie de diari personal, al voltant d´alló que els preocupa o entristeix, o al voltant d´un tema que proposa el mestre. És una manera d´educar emocionalment, d´ensenyar a aprendre.
S´ escriu sobre sentiments com sentir-se malament perquè et fan burla de, la injustícia davant un càstig, la mort de familiars volguts...
Uns i altres van parlant, escoltant, els més callats poden expressar-se i els més llançats cedeixen el torn de paraula... açò em fa plantejar-me certs preguntes: es dóna aquest tipus d´ensenyança a les nostres escoles? Som tan còmodes que ens limitem a treballar al voltant dels llibres de text i fer als xiquets treballar com si foren màquines i no persones? Qui és el problema que té l´escola hui en dia? Per què hi ha falta de comunicació entre pares i fills, i entre els mestres i els alumnes? Què passa? Som un pilar molt important per als xiquets, si nosaltres no els oferim una ensenyança de qualitat, on el xiquet siga feliç aprenent i tinga ganes de superar-se saber més, què fem ací? Hem perdut el nord a una societat on prima la comoditat per damunt de tot?, on a soles ens mirem el melic i no ens atrevim ni a pujar la mirada i donar una ullada per veure el que ocorre al nostre voltant?
Se m´ha ficat molt dintre aquest documental, capaç d´arribar al cor de tots aquells que amem l´ensenyança i que lluitarem per fer del món un lloc feliç per el futur de tots els xiquets i xiquetes, pensant sempre en els altres.

BILLY ELLIOT

La història es situa en un poblet miner al Nord-est d'Anglaterra, en el contat de Durham. Corre un convuls any 1984, marcat sobretot per una llarga i dura vaga en el sector miner. Mentre els majors es posicionen entre la resistència a la classe dirigent (els huelguistes) o el treball per a continuar subsistint (els esquirols), els menuts, passen les seues hores entre l'escola, i el que ara cridaríem 'extraescolars', per a les xiquetes, les classes de ballet i per als xiquets, les classes de boxa.
Billy, és el menut d'una humil família minera. El seu pare Jackie i el seu germà Tony, treballen en la mina del poble, formant part dels piquets huelguistes. En la casa dels Elliot, també viu l'àvia, marcada per una malaltia degenerativa, que a poc a poc, va degradant la seua condició. Billy Eliot és un xiquet que lluita contra els estereotips i els prejudicis d'una comunitat patriarcal, pobra i de ment tancada . Una vegada per setmana va al gimnàs a practicar boxa, el que és més un mandat patern que una afició. La seua vida tindrà un gir inesperat quan decideix unir-se al grup de xiquetes que practiquen ballet. Com era d'esperar-se, ha de superar els seus propis prejudicis i els de la gent del barri. L'única persona que dóna suport la seua decisió és Mrs. Wilkinson, la professora de dansa, qui veu en Billy condiciones para ser acceptat en l'escola del Royal Ballet.
El descobrir el seu interès pel ball i els seus desitjos de ser ballarí duu a Billy a posar-se en contra de la seua família i els veïns, i també, al principi, de si mateix. El seu entorn espera d'ell que boxege en el temps lliure i que, quan siga major, siga miner com el seu germà i el seu pare, però ell no encaixa en aquests patrons. En l'escena on Billy balla, per primera vegada, enfront del seu pare, es planta amb fermesa i amb mirada alçada, el pare desconcertat s'adóna que el seu fill persegueix un desig propi que gens té a veure amb les pautes establides para i per un gènere -el masculí- i para i per una classe social -la classe treballadora.- Billy, a mesura que va autoafirmantse, a través de la seua dansa i les seues ganes, destrueix tots aqueixos esquemes preestablerts socialment, a pesar de les resistències. En aqueix procés, el pare representa la síntesi de normes socials i veu la seua autoritat minada i a ell mateix immers en un context social que soscava diàriament els seus valors i la seua autoestima. Aquesta pel·lícula aborda per tant, dos temes principals, d'una banda, la crisi minera del nord d'Anglaterra de 1984, que va dur a la població a una important vaga , amb totes les seues conseqüències. Per l'altre costat, mostra el desig d'un @noi de trencar la tradició "masculina" de dedicar-se a la boxa, preferint la dansa clàssica, una mica que xoca brutalment amb la idiosincràsia familiar.
En aquesta pel·lícula s'ensenya a "ser home" i com socialment s'associen activitats, valors i formes de viure en funció del gènere. Ens fa reflexionar sobre el fet que quan una persona trenca amb el que esperen d'ella com home o dona es posa en qüestió la seua orientació sexual. Ens ajuda a identificar les dificultats i els mecanismes d'afirmació personal i d'autoestima per a avançar cap als propis desitjos. Es veu clarament la imposició del pare sobre Billy i els seus desitjos, ha de ser el que marquen els cànons de la societat on viuen, encara que d'altra banda l'actitud del pare cap al seu fill no és més que un reflex del que li ocorre a ell mateix en la mina i amb la vaga, que es veu supeditat a fer el que li diuen els de dalt per a poder sobreviure, no té opció. És important tenir en compte que Billy no conta amb la presència de la seua mare i que ha hagut de convertir-se en adult molt abans que qualsevol altre xiquet; en la Sra Wilkinson té un suport molt gran com ballarí però també com xiquet necessitat d'autoestima. Així veem l'important que és que el nucli familiar estiga el més unit possible i que els pares sàpien com tractar als fills: amb afecte, afecte i respecte. Quan Billy balla en classe, podem observar que la dansa clàssica, implica el treball del comandament directe, perquè cal saber manejar molt bé el cos i conèixer-se per dins i per fora, la dansa implica molta disciplina. Ara bé, la seua professora també li deixa llibertat per a crear, per a improvisar, per a trobar nous camins, perquè té alguna cosa dins que ha de deixar que fluïsca cap a fora en forma de moviment. En aquesta pel·lícula no podem adonar que els pares també aprenen dels fills.
Si fem una comparança entre la societat de 1984 i la d'ara, podem veure que en qüestió de prejudicis enfront de l'homosexualitat no ha canviat molt, la majoria de gent opina que si ets xic i vols ser ballarí és que ets homosexual. És una llàstima, com professora de dansa, tinc en la meua classe a diversos alumnes ( minoria) que són xics i cap d'ells és homosexual; els meus professors de dansa, han estat, la majoria homes i cap d'ells ho era; per tant estem caent en una mitificació, una associació forçada a ballarí= gay. En la pel·lícula també podem veure que no és el col·legi el qual ofereix les activitats extraescolars sinó el poliesportiu del poble i que només existeixen dos tipus d'activitats, una de molt homenots, la boxa i altra de molt de xiquetes, el ballet; actualment açò segueix sent així, els xics a la lluita i al futbol, les xiquetes al ball i a la gimnàstica rítmica, però el mateix ocorre amb els joguets, eres xiqueta, canells i cuinetes, eres xiquet, balons i construccions.
Sens dubte, una bona pel·lícula per a veure en qualsevol moment . Un estupend argument que ens convida a lluitar pels nostres desitjos i la nostra felicitat. La pel·lícula és una lluita constant del protagonista contra els típics tòpics. La pel·lícula se centra en la lluita d'un xiquet pels seus ideals i en la seua gran força de voluntat, la qual cosa em sembla extraordinari doncs amb ella et demostra que ?voler és poder? i ?ningú et regala gens?, però si lluites pel que creus, segurament ho aconseguiràs. En ella veus com un xiquet tímid, de cop i volta, comença a moure els seus peus i canvia totalment. Crec que és una pel·lícula, sense grans pretensions, però que al cap i a l'últim compleix el seu objectiu i que en línees generals està bé duta, interpretada i dirigida Aquesta és una pel·lícula que recomane a qualsevol persona... Sobretot als pares, perquè no tanquen tant els ulls davant el que els seus fills volen... que tinguen paciència. La pel·lícula s'emmarca en la tradició britànica de barrejar humor i realisme social, encara que té molta més càrrega dramàtica que per exemple Full Monty, i a mi per descomptat em va deixar molt més petjada. És una de les pel·lícules més emotives que he vist, més d'una vegada estàs a punt de soltar la llagrimeta, però al mateix temps és divertida, no és el típic drama a la recerca de la llàgrima fàcil, ni és sentimentaloide ni cau en nyonyeríes, deixa espai per a l'humor, i s'entremesclen els moments de desolació i alegria. Els personatges són creïbles i tots tenen la seua part bona i dolenta sense caure en els típics maniqueismes. A més es tracta amb intel·ligència el tema de la relació homosexualitat-ballet. Per altra banda els actors són insuperables i és difícil pensar en algú que ho haguera fet millor.