Un blog és també un lloc on podem donar llibertat a la nostra imaginació i aquest relat és una mostra de la meua; el més probable és que no agrade, però jo no pensé en açó, a soles tinc la necessitat de contar coses:
“ Humans, sou una raça ignorant, és absurd que creieu que vostra espècie domina la terra.Heu de saber que no esteu a soles; hi ha mons invisibles que existeixen paral·lelament al nostre, com el món dels Mokay, una raça de dimonis, que són mitat humans, mitat bèsties.
Ací comença la història de la desaparició del nostre món, del món invencible, peró que és dominat per la seua injustícia, on tothom utilitza una màscara, una carota neutra, inexpressiva, un lloc diferent on ja no saps o no vols assabentar qui ets, perque res no importa, cada persona és distinta. La mirada parla, és l´única comunicació, el cos, no hi ha paraula, els mokay la tenen presa i ara som els seus presoners; tot sentiment es trova amagat en aquesta màscara, en una expressió inert, morta, on tot és soletat, viure sense res.
Va ocòrrer fa ja temps, a l´any 2250, quan tota la tecnologia estava inventada, quan la comoditat invadia el nostre entorn; aleshores arribaren ells i tornàrem de nou a la vida natural, a ésser esclaus, a no mostrar res.
Ens vam fer un ritual, el ritual de la màscara neutra, ens obligàrem a tots a ficarnos·la i ens vam quedar sense parla, sense expressió, era com una dansa infernal de la que ningú no podía eixir.
Però ens donava el mateix, perque a soles estava present el món particular, gens divertit, no hi havia amor, ni pau, ni guerra
, tot era, simplement.
Un día, per accident, algú va caure i trencà la seua màscara, aleshores es va adonar del que havia succeït, de que els dimonis havien utilitzat tota la nostra energía mental per construir una colònia al nostre món i que ho havien aconseguit, es van apropiar de tot el que teníem, necesitàvem un heroi!
K2, tenía que fer alguna cosa per salvar la humanitat, però estava a soles, sense ningú i no podía fer front als milers de Mokays que s´havíen reproduït utilitzant la fertilitat de les nostres dones; tenía que trovar un plà, una manera de trencar les màscares de tots els seus germans i, així poder combatre contra aquestos dimonis que ja s´havien encarregat de desfer tota la bellesa del planeta verd i havien transformat el día en nit perque no soportàven la llum, tot era oscur, amb una xicoteta claror de l´amanèixer, on el sol tractava d´eixir però no li estava permitit.
Per primera vegada en molt de temps, al llarg dels díes, de les setmanes, l´únic humà sense màscara tornà a pensar i arribà a la conclusió del que tenia que fer: molta llum per a que els Mokay es desintegraren i no tornaren mai més. Ho intentà tot i el temps transcorria, passà un any, tornà a intentarho i va passar un altre, el nostre heroi no aconseguía res, la seua vida es consumía perque no trobava menjar i no hi havia més persones al seu voltant; prompte s´acabà la seua esperança i, quan la mort ja era present al seu cos, la llum, la darrera llum dels seus ulls, fou divisada per una màscara neutra que aconseguí desfer-se d´aquesta i anar al costat de K2.
Sumits a la més mísera situació, decidiren marxar a un altre món que encara no haguera estat envaït pels Mokay, tribu que va acabar destruint el nostre món, lluitant amb tot sentiment i tota llum.
K2 i la seua parella es varen reproduir i començà la nova humanitat, la del futur, on el tribunal de la historia havia segut el temps, on la creació dels Mokay havia segut nostra, perque aquests representaven la injustícia, la frialdat, la falta d´amor total, on s´havien perdut tots els valors, els Mokay erem nosaltres mateixos però amb una màscara ficada per sempre al nostre rostre i també al nostre cor.
“ Humans, sou una raça ignorant, és absurd que creieu que vostra espècie domina la terra.Heu de saber que no esteu a soles; hi ha mons invisibles que existeixen paral·lelament al nostre, com el món dels Mokay, una raça de dimonis, que són mitat humans, mitat bèsties.
Ací comença la història de la desaparició del nostre món, del món invencible, peró que és dominat per la seua injustícia, on tothom utilitza una màscara, una carota neutra, inexpressiva, un lloc diferent on ja no saps o no vols assabentar qui ets, perque res no importa, cada persona és distinta. La mirada parla, és l´única comunicació, el cos, no hi ha paraula, els mokay la tenen presa i ara som els seus presoners; tot sentiment es trova amagat en aquesta màscara, en una expressió inert, morta, on tot és soletat, viure sense res.
Va ocòrrer fa ja temps, a l´any 2250, quan tota la tecnologia estava inventada, quan la comoditat invadia el nostre entorn; aleshores arribaren ells i tornàrem de nou a la vida natural, a ésser esclaus, a no mostrar res.
Ens vam fer un ritual, el ritual de la màscara neutra, ens obligàrem a tots a ficarnos·la i ens vam quedar sense parla, sense expressió, era com una dansa infernal de la que ningú no podía eixir.
Però ens donava el mateix, perque a soles estava present el món particular, gens divertit, no hi havia amor, ni pau, ni guerra
, tot era, simplement.Un día, per accident, algú va caure i trencà la seua màscara, aleshores es va adonar del que havia succeït, de que els dimonis havien utilitzat tota la nostra energía mental per construir una colònia al nostre món i que ho havien aconseguit, es van apropiar de tot el que teníem, necesitàvem un heroi!
K2, tenía que fer alguna cosa per salvar la humanitat, però estava a soles, sense ningú i no podía fer front als milers de Mokays que s´havíen reproduït utilitzant la fertilitat de les nostres dones; tenía que trovar un plà, una manera de trencar les màscares de tots els seus germans i, així poder combatre contra aquestos dimonis que ja s´havien encarregat de desfer tota la bellesa del planeta verd i havien transformat el día en nit perque no soportàven la llum, tot era oscur, amb una xicoteta claror de l´amanèixer, on el sol tractava d´eixir però no li estava permitit.
Per primera vegada en molt de temps, al llarg dels díes, de les setmanes, l´únic humà sense màscara tornà a pensar i arribà a la conclusió del que tenia que fer: molta llum per a que els Mokay es desintegraren i no tornaren mai més. Ho intentà tot i el temps transcorria, passà un any, tornà a intentarho i va passar un altre, el nostre heroi no aconseguía res, la seua vida es consumía perque no trobava menjar i no hi havia més persones al seu voltant; prompte s´acabà la seua esperança i, quan la mort ja era present al seu cos, la llum, la darrera llum dels seus ulls, fou divisada per una màscara neutra que aconseguí desfer-se d´aquesta i anar al costat de K2.
Sumits a la més mísera situació, decidiren marxar a un altre món que encara no haguera estat envaït pels Mokay, tribu que va acabar destruint el nostre món, lluitant amb tot sentiment i tota llum.
K2 i la seua parella es varen reproduir i començà la nova humanitat, la del futur, on el tribunal de la historia havia segut el temps, on la creació dels Mokay havia segut nostra, perque aquests representaven la injustícia, la frialdat, la falta d´amor total, on s´havien perdut tots els valors, els Mokay erem nosaltres mateixos però amb una màscara ficada per sempre al nostre rostre i també al nostre cor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario